El somni

Reviews

Fa poc temps, mentre estava a la presó, no per cap culpa de què poguessin acusar-me els meus perseguidors i els envejosos, sinó per la malvolença que sentien contra mi (tal com s'ha demostrat després clarament, per a vergonya seva), o potser per algun designi secret de Déu, un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a la cambra on solia estar-me, la qual és testimoni de les meves cavil·lacions, em va venir un desig molt fort de dormir. Em vaig aixecar, doncs, i vaig passejar una mica per la cambra; però com que una son poderosa m'assetjava, em vaig haver d'estirar al llit, i així de sobte, sense ni tan sols despullar-me, em vaig quedar adormit, però no de la manera acostumada, sinó com solen caure adormits els malalts i els afamats. Mentre dormia així, em va semblar que apareixia davant meu un home d'alçada mitjana, amb un rostre venerable, vestit amb una roba de vellut frondós de color carmesí sembrat de corones dobles d'or, i amb un barret vermell al cap. L'acompanyaven dos homes molt alts, un dels quals era jove, molt bell i portava una lira entre les mans; i l'altre era molt ancià, tenia una barba llarga, els ulls buits i amb una mà agafava un bastó molt gros. I al voltant d'aquests tres homes udolaven i xisclaven esgarrifosament falcons, astors i gossos de races diverses. Quan vaig haver observat amb especial atenció l'home d'alçada mitjana, em va semblar que es tractava del rei Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que havia mort feia poc temps, i el qual jo havia servit durant molts anys. Però com que encara dubtava que fos ell, em vaig espantar terriblement, fins que ell em va dir: —Allunya totes les pors, que jo sóc aquell qui et penses. Quan el vaig sentir parlar, el vaig reconèixer immediatament, i li vaig dir, tremolant: —Oh, senyor! Com és que sou aquí? No vàreu morir fa pocs dies? —No vaig morir —digué ell—: vaig deixar la carn a la seva mare i vaig retornar l'esperit a Déu, que és qui me l'havia donat. —Què voleu dir, amb això de l'esperit? —vaig contestar—. No puc creure que l'esperit, si és que tal cosa existeix, pugui tenir un camí diferent que la carn. —Aleshores —féu ell—, què creus que sóc, jo? És que no saps que fa uns quants dies vaig deixar el cos en què havia viscut? —Ho he sentit a dir —vaig respondre—, però ara no m'ho crec, perquè si fóssiu mort, no seríeu aquí; per tant, penso que sou viu. Però la gent, potser perquè ho desitgen —ja que les novetats sempre els agraden, sobretot si es tracta de tenir nous senyors—, o per algun frau que tramen, han fet circular el rumor que sou mort. —El rumor és cert —digué ell—: he pagat el meu deute a la natura, i aquest que ara parla amb tu és el meu esperit. —Em podeu dir allò que us plagui, senyor; però jo, parlant amb el respecte degut, no crec que sigueu mort, perquè els homes morts no parlen. —És veritat, que els morts no parlen; però l'esperit no mor, i per tant, no li és impossible parlar. —Jo no crec que l'esperit sigui res després de la mort. Moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no he vist mai que del cos els en sortís cap esperit ni res de semblant que em demostrés que la carn i l'esperit són dues coses diferents i separades. Sempre he cregut que això que hom anomena esperit o ànima no és res més que la sang o la calor natural del cos, que a causa de desequilibris entre els seus quatre humors s'acaba morint, igual que el foc, quan el vent l'arrenca del seu lloc, o quan s'acaba l'oli o el ble que el fan cremar, s'apaga, i després ja no el pot veure ningú. Expand reviews